A la Jònia i al sud d’Itàlia apareixen els primers pensadors, amb l’escola de Milet (Tales de Milet serà el primer). El s. VIII a.C. hi havia revoltes a Milet contra la noblesa (i també a altres polis). Això impulsa un canvi general. A Milet en particular eren pròspers, i això els provocava problemes tècnics (logística). Els primers filòsofs solucionaran aquests problemes: matemàtiques, meteorologia, astronomia,...
Tales de Milet fou el primer filòsof, i creador de l'escola de Milet. La societat no l’acceptava perquè creia que el seu afany de saber no seria res, però va canviar d’opinió quan va demostrar que podia predir coses, com ara fets relacionats amb la climatologia o les collites.
Aquesta nova mentalitat de l’escola de Milet buscava una cosa que expliqués tot el món sense l’origen mític acceptat aleshores. Per fer-ho s’ajuden d’uns conceptes:
Physis (/fisis/): naturalesa. Pot ser tant la naturalesa d’un ser, és a dir, la seva essència (es mandrós per naturalesa) com el conjunt de tot el que hi ha l’univers.
Arkhé (/arje/): és el primer principi que ho regeix tot. És origen, causa i fonament de tota la realitat (pensament monista: un sol origen de tot), per tant, descobrir l'arkhé és la manera d'entendre-ho tot.
Els jonis creuen que la natura és un tot dinàmic (vida-mort, cicle). Però aquests canvis sempre segueixen un ordre, inclòs creien en una història cíclica. Aquest ordre explica el concepte d’Arkhé.
Tales de Milet: creu que el principi que regeix l’Univers és l’aigua. Observà que tot allò que neix, brota ho fa en medis humits: sense aigua no hi ha vida. Parla de l'aigua com un dels Quatre Elements (aire, aigua, foc i terra), un fons permanent d'on tot sorgeix i on tot torna.
Anaximande de Milet: deixeble de Tales, no acceptà l’aigua com a principi elemental perquè no veu com poden sortir d’ella els altres elements. Proposa un principi indeterminat (Apeiron), ja que un element determinat (tangible, corresponent a la realitat que percebem) no ho pot ser: si ho fos, ja seria un element més de la realitat. El progrés que fa és la seva gran abstracció de la realitat.
Anaxímenes de Milet: deixeble d'Anaximndre, no acceptà l’Apeiron al no entendre el pas de l’indeterminat al determinat. Així, adoptà com a primer principi l’aire: és un element determinat i explica els diferent elements segons la quantitat d'aire que contenen. Així, la diferència entre un animal viu, un animal mort o una pedra és la quantitat d’aire que els formen, tot i poder ocupar un volum semblant. Es basa, doncs, en la capacitat de compressió de l’aire. És, en diferència a Anaximandre, un impulsor de busca de la racionalitat.
Els pitagòrics: situats a la Magna Grècia (sud d’Itàlia), viuen en comunitat; tenen una estructura, de fet, sectària. Hi ha un mestre que els inicia revelant-los els secrets del saber. La comunitat intentarà explicar aquests secrets, que poden ser, per exemple, enigmes. Són dualistes, és a dir, divideixen la realitat en dues parts: ànima i cos (al contrari que l’escola de Milet, més materialista, que només es fixava en un cos que porta l'ànima implícita). La realitat és interpretada sota el coneixement matemàtic. Es preocupen per salvar la seva ànima (obtenir millors reencarnacions fins a arribar al súmmum i sortir del cicle) i millorar la moral de la societat, és a dir, tenen un objectiu moral i individual.
Pitàgores nasqué a Samos i rebé la influència de les religions orientals. Emigrà a la Magna Grècia per motius polítics, on començà a crear comunitats. Eren cercles tancats, que mantenien en secret tot el que feien. També funcionaven com a grups de pressió política.
Cal destacar que, a part dels pitagòrics, a Grècia havia moltes sectes, que celebraven ritus variats.
La doctrina de l’ànima: Es basa en el dualisme entre cos i ànima. El cos és impur i sotmès a constants transformacions. Està esclavitzat per les necessitats materials (menjar,...). Una raó per rebutjar el cos és que és mortal, i que els sentits ens enganyen ja que ens mostren un món caòtic i canviant (quan creiem que no ho és).
L’ànima és pura, i els seu únic desig és el saber. Vol descobrir les lleis de la naturalesa que mostren que els sentits ens enganyen. Però l’ànima és presonera del cos fins que aquest mor. Creuen en la transmigració de les ànimes o reencarnació (tant en animals com en plantes), ja que és l’anima qui dona vida, la matèria és inerta. L’objectiu dels pitagòrics és sortir del cicle (purificació) i passar al món superior, el món dels astres, eterns i divins. Per aconseguir-ho cal portar una vida pura, ja que el cos de la reencarnació depèn de la puresa de la vida anterior. Puresa és harmonia, ordre. És l’ideal de tot. En trobem un exemple en l'escultura, on els cànons de l'època dictaminaven unes proporcions rigoroses i harmòniques.
Segons els pitagòrics, l’Arkhé del món son els nombres. Les matemàtiques són ordenades, i regeixen el món. Per tant, per trobar l’Arkhé cal el domini total del coneixement (coneixement perfecte).
Aquest Arkhé és il·limitat i ho determina tot. Cada cosa respon a una quantitat determinada i les seves parts estan distribuïdes de manera concreta. Tot el que veiem té una figura. Si descobrim les regles internes que regeixen els objectes descobrirem el que regeix tota la realitat.
És molt important la simbologia atribuïda pels pitagòrics als nombres. Diuen que la Terra és esfèrica ja que és e cos més perfecte, i el món és un cosmos (ordre). Creuen que tots els cossos quan giren fan remor, i parlen d'una música celestial, formada per la remor dels astres.
La primera crisi del pitagorisme arriba el s V a.C. (eren molt importants fins aleshores, Plató mateix ho havia estat) perquè intenten una política aristocratitzant quan hi ha democràcia. Creuen que la majoria no sempre té raó i que han de governar ells, que són els millors (els més justos, etc). També s’esdevé una crisi per problemes interns sobre temes matemàtics, que tenen relació amb el descobriment dels nombres irracionals (ells creien que tots eren racionals). No obstant, el pitagorisme anirà ressorgint al llarg de la història (influencies a neoplatònics, alquimistes, mags medievals, renaixentistes, constructors de catedrals, maçoneria moderna...). Amb els pitagòrics i aquesta crisis s’acaba la recerca de l’Arkhé. Els pensadors posteriors s’ocuparan més de temes de caire metafísic.
Entrades
